Miquel Àngel FALGUERA BARÓ
Magistrat especialista (Sala del social TSJ Catalunya)
Professor associat de Dret del Treball i Seguretat Social UPF
1. Què coi és la flexiguretat?
Sovint tinc la impressió que la “flexiguretat” s’ha convertit en el món de les relacions laboral, especialment a Europa, en una mena de mantra: tothom el conjura quan es tracta d’abordar allò que des de ja fa un bon grapat d’anys es coneix com a “crisi del Dret del Treball” (és a dir, la crisi del model fordista de relacions laborals i la seva regulació).
No obstant, és un terme confús, tant pel seu propi contingut, com pel seu ús per les diferents opcions socials. Fins i tot la pròpia paraula (un neologisme anglosaxó, tot i que el seu origen es troba en l’ordenació danesa i en les reflexions del sociòleg holandès Andiaansens) és també equívoca, atès que en ocasions sentirem parlar de “flexiseguretat” i, d’altres cops, de “flexiguretat”[1]. No deixa de ser sorprenent, d’altra banda, que la parauleta sigui invocada tant per gent políticament de dreta, com d’esquerra.
La flexiguretat té un contingut clarament ambivalent, doncs pot ser emprada per designar diferents polítiques reguladores de les relacions laborals. Resumint, es pot parlar en principi (amb tota la simplificació que es vulgui) d’una accepció (i d’un contingut) que podríem qualificar com “macro” i d’una altra, com “micro”. O, si es prefereix, d’un significat relatiu a les polítiques estatals o comunitàries d’ocupació i d’un altre atenyent al contingut del règim d’obligacions i drets del contracte de treball en el marc de la nova realitat productiva.
Potser un dels grans laboratoris d’idees que ha desenvolupat amb major insistència la idea de la flexiguretat sigui la Fundació per a la Millora de les Condicions de Vida i de Treball (l’Eurofound comunitària amb seu a Dublin): si es busca en la seva web (http://www.eurofound.europa.eu/) el terme “flexicurity” es poden trobar més de tres-cents documents que hi fan esment. No obstant, en general aquests estudis aborden la qüestió des d’una perspectiva dual. D’aquesta manera el concepte aquí analitzat integraria ambdues vessants, atès que es tractaria d’adaptar el mercat laboral als canvis productius i socials produïts en els darrers temps. La flexiguretat, així, abastaria –a nivell “macro”- les polítiques estatals de desenvolupament d’un nou Welfare condicionat a les profundes mutacions de les aspiracions i les necessitats econòmiques de les persones i els Estats –que serveixi per superar la pervesa lògica del denominat workfare-. Des d’aquesta perspectiva es tracta de dotar a les persones assalariades d’ingressos públics, especialment relacionats amb reciclatge i formació professionals, en aquelles etapes en les que no tinguin feina, partint de la constatació que el model anterior d’estabilitat en l’ocupació ha finit. D’altra banda, des de la vessant “micro”, es tracta d’abordar un nou marc regulador del contingut de la prestació laboral entre treballador i empresari, en una nova etapa “postfordista”, permetent unes relacions laborals més adaptades als canvis productius en clau garantista per a la persona assalariada i amb forta participació en els àmbits decisoris empresarials. No ens trobem, en conseqüència, davant d’un concepte dual, sinó únic, per bé que amb vàries facetes.
No deixa de ser preocupat, dit l’anterior, que el debat sobre la flexiguretat hagi tingut a l’experiència catalana i la de tot l’Estat espanyol, un impacte molt limitat, si més no en el terreny propositiu dels diferents governs i dels agents socials. Així, el vigent Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana (2008-2011) no té referències directes sobre la figura analitzada (per bé que sí indirectes), com ja ocorria amb el seu precedent. Una major concreció d’una noció dinàmica de flexibilitat és apreciable a l’Acord Interprofessional de Catalunya 2005-2007, tot i que sense abastar els termes concrets de la flexiguretat. En l’àmbit estatal, l’Acuerdo Interconfederal de Negocación Colectiva de l’any 2007 sí conté referències expresses a la flexibilitat i a la seguretat en el treball, per bé que en una concepció genèrica i certament aproximativa.
2. El Llibre Verd de la UE: un concepte de flexiguretat en clau neo-lliberal
És cridanera aquesta omissió reflexiva a casa nostra quan actualment una de les línies de treball més avançades de les polítiques comunitàries en desenvolupament d’allò que es coneix com a “estratègia o procés de Lisboa” (que res té a veure amb el posterior Tractat del mateix nom) és precisament l’establiment de mecanismes de flexiguretat, ateses les competències de la Unió en matèria d’ocupació. Cal recordar que el Tractat d’Amsterdam dotà l’UE d’atribucions en l’expressat aspecte ocupacional. I per bé que aquest àmbit competencial fou atorgat a nivell de simple coordinació, la tradicional “vis expansiva” del dret comunitari ha significat tant un augment efectiu de l’àmbit d’actuació supraestatal com, allò que és més significatiu als efectes que aquí analitzem, una extensió en relació als marcs estatals reguladors de les relacions laborals (per tant, al Dret del Treball local, en principi, llevat certes puntuals excepcions, immune al dret comunitari)
D’aquesta manera, la Comissió Europea va presentar al mes de novembre de 2006 (existint antecedents d’altres documents al respecte) el denominat “Llibre Verd per a la modernització del Dret laboral per fer front als reptes del segle XXI”[2], que contenia una part de certes reflexions prèviament efectuades per una comissió d’experts sobre l’adaptació de la flexiguretat. L’esmentat document formulava una sèrie de preguntes, sol·licitant-ne la resposta als agents socials i als diferents Estats. Amb posterioritat, han seguit aquest camí diferents informes sobre el tema de diverses instàncies comunitàries (especialment, l’informe de la Comissió sobre flexiguretat de juny de 2007[3]), així com nous informes d’experts[4].
I aquí es va obrir la capsa dels trons. De cop i volta, la flexiguretat –que fins aleshores s’havia mogut més en el terreny econòmic i sociològic o en el debat de les idees- impactà en l’abaltit Dret del Treball (si més no, en la nostra concreta experiència). I ho feu d’una forma qualificada, atès que no era un debat sorgit des del dia a dia de les relacions laborals sempre mutants (el què el mestre iuslaboralista Umberto Romagnoli qualifica com les “miscrodiscontinuïtats” de la nostra disciplina), sinó que venia imposat per dalt, per tenir origen comunitari.
Els trets expositius fonamentals del dit Llibre Verd poden ser resumits a partir dels següents resumits paràmetres: a) existència en el mercat laboral europeu de dos col·lectius de persones assalariades clarament diferenciats (els “insiders” o treballadors amb plenes garanties legals, convencionals i contractuals, i els “outsiders”, que es mouen en les zones grises del Dret del Treball o fora de les seves tuteles: precaris, atípics, temporals, contractats a temps parcial, autònoms dependents, etc.); b) efectes negatius que per a l’economia i la competitivitat europea té aquesta divisió; i c) necessitat d’articular polítiques socials que donin major cobertura als sectors més desprotegits i que, d’altra banda, comportin majors tuteles per a les persones desocupades, a través de l’articulació de mecanismes de transició i formació ocupacional.
Certament, és aquest un diagnòstic amb el qual molts estudiosos de les relacions laborals en sentit ampli podem estar d’acord. El problema de fons és que el Llibre Verd (i en menor mesura, el posterior informe de la Comissió) no es limitava a formular inquietuds i diagnòstics, sinó que també oferia mesures terapèutiques. I ho feia des d’una perspectiva que hom pot ser qualificada com clarament neo-liberal.
Així, per tal de lluitar contra la dualització del col·lectiu laboral es proposava una tendència a la baixa dels drets dels treballadors més protegits. A nivell macro s’articulaven una sèrie de mesures que, a la pràctica, suposaven el traspàs de les quotes de l’empresari en matèria de Seguretat Social i cost de l’acomiadament a l’Estat i al finançament fiscal, via prestacions substitutòries i formació a càrrec de la despesa pública. I, alhora, pràcticament no contenia cap consideració en relació als drets dels treballadors respecte les noves formes d’organització del treball, ni tampoc als mecanismes de participació en la presa de decisions (el nivell que abans hem qualificat com “micro”).
Sens dubte, com s’ha destacar per múltiples autors, el Llibre Verd és un document en clau economicista, de tal manera que, des de la dita perspectiva, se’ns diu als iuslaboralistes cóm ha de ser un futur de la nostra disciplina. I és obvi que aquest sotmetiment del Dret a l’Economia es fa des de la perspectiva més estrictament acadèmica hegemònica i, per tant, clarament imbuïda del discurs neo-liberal. D’alguna manera el Llibre Verd venia a afirmar –fins i tot en forma expressa- que les tuteles del Dret del Treball als assalariats “tipus” comportaven desigualtats i afectaven negativament l’economia. Res de nou si bé es reflexiona: atacs similars els hem patit els iuslaboralistes en tot el debat comunitari sobre la Directiva Bolkestein, o de modificació de la Directiva 2003/88/CEE sobre ordenació d’horaris de treball (coneguda com la de les 65 hores) o la Directiva 2008/115/CEE (anomenada Directiva del Retorn o de la vergonya) Com també hem patit les funestes conseqüències que la manca de regulació dels drets col·lectius en l’àmbit comunitari –negociació col·lectiva, vaga, conflicte col·lectiu- ha tingut en recents pronunciaments del TJCEE que han fet prevaler el dret empresarial al lliure establiment (Sentències Viking-line, Laval i Rüffert)
3 La crisi del Dret del Treball
Proposo al lector d’aquestes línies un exercici de serenitat: oblidem ara el contingut propositiu del Llibre Verd i els informes posteriors de la Unió en matèria de flexiguretat. Ja sé que pels iuslaboralistes és aquesta una hipòtesi difícil, atès que els atacs que allà hem patit encara couen. Però fet aquest exercici –transitori- d’oblit, forçosament sorgeix una pregunta: és que per ventura el diagnòstic d’un mercat de treball dualitzat no és cert? I, alhora: ¿no és veritat que ens costa molt adaptar-nos als canvis del món laboral?. Per molt que ens dolgui, si hem de ser honestos, haurem de donar una resposta positiva. En definitiva, reconèixer aquestes mancances no és res més que acceptar allò que és obvi: la denominada “crisi del Dret del Treball”
Una crisi que, segons el meu parer, s’ha de cercar en tres orígens, tots ells interconnectats, a saber: 1) allò que podríem caracteritzar com la davallada de l’anhel igualitari de la dita disciplina per la segmentació de les persones que concorren al mercat de treball; 2) l’impacte de les noves formes de treball i d’organització del treball; i 3) el trencament del gran pacte social welfarià.
3.1 La crisi del concepte d’igualtat en el Dret del Treball
En relació a la segmentació dels col·lectiu salarial, és fa precís ressenyar que fa ja molts anys que el paradigma igualitari del Dret del Treball s’ha fet miques. El seu trencament és observable almenys en tres nivells:
a) Generacional (la temporalitat, la precarietat i les dobles escales salarials que castiguen als més joves, la jubilació forçosa pactada en conveni i les prejubilacions pràcticament forçoses sovint en grans empreses amb guanys en relació a les persones assalariades de més edat) Val a dir que en aquest nivell la justificació generalitzada pel tracte diferent per raó de l’edat ha estat sempre la política d’ocupació, fins i tot –com no fa massa- en èpoques de vaques greses.
b) Subjectiu, respecte els diferents col·lectius que han anat accedit al món assalariat aportant les seves singularitats (dones, estrangers, discapacitats, sector serveis, etc.), que han canviat l’orografia del col·lectiu de persones que treballen. No obstant, aquest canvi subjectiu ha comportat també, com és notori, diferències contractuals significatives “a pitjor” per a aquests col·lectius.
c) Objectiu, respecte les causes pròpies del nou sistema d’organització de l’empresa i la gestió de recursos humans en allò que es coneix com flexibilitat i sobre el què posteriorment reflexionarem (descentralització productiva, creixement de les denominades “zones grises del Dret del Treball”, com ara autònoms –reals, falsos assalariats o TRADES-, increment de noves relacions laborals especials que s’escapen de la tradicional regulació de l’assalariat “tipus”, aparició de noves realitats com les empreses multiserveis, cooperatives d’autònoms o societats civils de matriu laboral, etc.) Les persones afectades per aquesta descentralització tenen unes condicions contractuals clarament diferenciades –i no precisament per milloria- dels assalariats de l’empresa que descentralitza.
Forçosament tindrem que reconèixer que el panorama actual està cada cop més distant de l’anhel igualitari de l’original Dret del Treball, que tingué la seva màxima expansió en els anys “feliços” del matrimoni entre el Welfare i el fordisme (el què determinà, també, la constitucionalització de les nostres institucions). Cal recordar, en aquest sentit, que el Dret laboral és la disciplina jurídica més republicana. En efecte, en cap altra vessant del Dret trobarem com aquí la concurrència de la vella triada de Robespierre (llibertat, igualtat, fraternitat) Per tant, les idees centrals de la Il·lustració. Fa un segle ens varem emancipar de l’antiga metròpoli civilista, precisament perquè el Dret Civil es basa únicament en la llibertat contractual de les parts. I era evident que aquesta llibertat sense més límit que la Llei casava malament amb el marc de les relacions laborals, atès que la posició contractual entre treballador i empresari no és igual, en existir sotmetiment i dependència del primer al segon. En definitiva, la vella paradoxa de Karl KORSCH (“el treballador és lliure per signar un contracte laboral, però un cop ho ha fet, perd la seva llibertat”) Es per això que la dita disciplina regulà elements essencials d’igualtat formal de tipus col·lectiu que conformen en seu ADN constitutiu i que no es poden observar en cap altra especialitat jurídica. El dret a la llibertat contractual està constrenyit en el iuslaboralisme pel dret a la igualtat. Fins i tot, la pota oblidada de l’esmentada triada republicana –la fraternitat o el “dret a la felicitat” dels vells pares constituents nord-americans, per tant, el dret dels ciutadans a que la societat els garanteixi el seu ple desenvolupament com a ciutadans lliures i iguals- es pot apreciar oculta en el Dret del Treball, en institucions com el nivell assistencial de Seguretat Social, rendes d’inserció o ciutadania, etc.
No obstant, aquest anhel igualitari i fraternal patia d’alguns defectes. En primer lloc, era un concepte d’igualtat que podríem qualificar de “taula rassa”, per tant, una “igualtat homogenitzadora”, que desconeixia la diversitat. En els bons temps passats encara no havia esclatat el moviment de drets civils dels anys seixanta i, en conseqüència, no sabíem encara que l’autèntic concepte d’igualtat es basa en el tractament desigual entre els desiguals. D’altra banda i en íntima relació amb l’anterior “pecat de joventut”, escau observar que qualsevol judici d’igualtat comporta forçosament un element de comparació entre diferents col·lectius. Doncs bé, el concepte tradicional d’igualtat del Dret del Treball es basa, per definició històrica, en allò que abans hem caracteritzat com a “treballador tipus” (per tant, assalariat nacional, “blue collar”, amb feina indefinida, sector industrial, amb ofici i carrera professional, torn fix, home, aliè a les tasques de la llar i la cura de fills i demés familiars, etc.) Així, sobre aquest paradigma es construí allò que en el Dret social es coneix com “l’interès col·lectiu”. D’aquesta manera, les aspiracions d’aquests treballadors tipus –certament majoritaris en els bons temps- s’acabaren convertint en un interès col·lectiu únic, que amararà a les lleis, a la jurisprudència i, molt especialment, a la negociació col·lectiva.
Els canvis en l’orografia assalariada no han anat acompanyats de novacions d’aquest interès col·lectiu. Les lleis, els convenis i la resta de regulacions segueixen pensades, encara, sobre les aspiracions del “treballador tipus”. I és aquí on apareix el problema: la segmentació de les persones que treballen no seria greu si no fos perquè el marc regulador aplicable i la lògica conformadora del Dret del Treball pràcticament no contempla les singularitats dels “diversos”. I ocorre que el “treballador tipus” tot i que encara és majoritari, és hores d’ara molt menys majoritari.
3.2 El canvi del model productiu
El segon origen de la nostra crisi rau en allò que podríem caracteritzar com el passi del model productiu fordista al model de la flexibilitat. Els canvis experimentats en les maneres i formes de produir en els darrers vint anys poden ser resumits a partir dels següents paràmetres:
a) En els instruments de producció, per l’enorme impacte de la revolució tecnològica. Aquest canvi no només comporta un increment i una variació constant dels coneixements laborals, sinó que també exigeix una constant adaptació tant dels treballadors com del propi empresari i del centre de treball. L’impacte social de la implementació informàtica no es limita només a la forma de pensar de les persones: ha dinamitat també en gran mesura una multitud de conceptes fins ara immutables, com ara la divisió social del treball, l’estratificació entre l’espai fàbrica i la vida privada del treballador, etc
b) En la forma funcional de producció: el sistema productiu lineal anterior ha estat substituït per un model oscil·lant determinat prèviament per la demanda. Ha de constatar-se que el paradigma de fabricar continuadament el major nombre de peces en el menor temps possible (el desideràtum dels senyors Taylor y Ford) per a la seva posterior venda, té ara una altra lectura:es fabrica allò que prèviament s’ha venut.
c) En la forma d’organització de l’empresa, respecte la producció, en perdre’s la voluntat universalitzadora del centre de treball que ha caracteritzat el fordisme i el taylorisme. En l’actualitat, com és perfectament conegut, la tònica general és la descentralització en la producció de matèries i la prestació de serveis, l’”empresa federal”. La macro-empresa piramidal i jerarquitzada –des d’un punt de vista intern organitzatiu- passa a ser substituïda per l’”empresa-xarxa”, constituïda per un nombre creixent de micro-empreses interrelaciones o, fins i tot sovint, sense relació aparent entre elles. És aquest un fenomen que, a més, convergeix amb allò que es coneix com a “globalització” –productiva-, el que dóna lloc a la coneguda “deslocalització”, per la pròpia fragmentació del procés productiu o la prestació del servei.
d) En el propi contingut del contracte de treball. El canvi productiu ha afectat –com no podia ser d’altra manera- la pròpia essència del contracte. D’aquesta manera el model contractual que fins no fa massa podia ser caracteritzat com a estàtic o horitzontal, de tal manera que les clàusules que conformaven les obligacions contractuals dels treballador eren relativament estanques en el temps amb voluntat de permanència, ha evolucionat cap a un model molt més dinàmic, en constant modificació i amb aparició diària de noves exigències i requeriments. L’estàndard fordista del treballador que començava la seva vida professional com a aprenent amb un determinat horari o torn (que mantenia pràcticament immutable al llarg de la seva vida laboral) i que acabava la seva vida laboral a la mateixa empresa com a oficial especialitzat en el mateix ofici (respecte la base de l’increment de coneixements pràctics que significa la constant repetició de moviments o concrets coneixements d’una quasi bé sempre estàtica tecnologia) està essent ràpidament enterrat pels nous mètodes i les formes de produir.
Aquests canvis estan afectant, com resulta notori, pràcticament tots els aspectes que el Dret del Treball regula (la figura de l’empresari, modalitats contractuals, salari, promoció i enquadrament professionals, temps de treball, modificacions de les condicions contractuals, acomiadaments, formació professional, successions i subrogació d’empreses, així com l’efectivitat de les nostres institucions col·lectives) Dos exemples paradigmàtics per provar-ho. D’una banda, la pèrdua d’efectivitat de la vaga en una empresa altament tecnificada, de tal manera que la suspensió de la prestació laboral pràcticament no té cap impacte en la producció o el servei. D’ altra, la inexistent regulació del fenomen de la descentralització productiva, el que comporta que els jutges del social hagin de recórrer a institucions com el règim de contrates i subcontrates en relació a la cessió il·legal de treballadors –i en ocasions a la successió d’empreses- per intentar donar respostes a les reclamacions dels treballadors que veuen afectats drets consolidats. Institucions com les citades que foren creades fa més de mig segle per a realitats molt diferents a les actuals.
En conseqüència, el iuslaboralisme adapta les seves institucions a allò que es nou. Però no aplica la lògica del “bon vent i barca nova”, tot i el profund canvi produït. I això té efectes evidents en el propi contingut dels drets de les persones assalariades, atès que els poders de direcció empresarials –de clau fordista- resten immunes. En altres paraules: la flexibilitat només opera en una direcció –cap al treballador-, quan en bona lògica hauria de ser bidireccional. Per seguir amb l’exemplarificació: en la nostra ordenació l’empresari pot disposar d’una certa part del temps de treball per necessitats productives –la qual cosa és lògica, tenint present les mutacions funcionals de la producció-; no obstant, la persona assalariada no pot fer el mateix per raons personals o familiars (més enllà de genèriques declaracions sense contingut efectiu que es contemplen a la Llei Orgànica d’Igualtat) Més exemples: els canvis tecnològics determinen que els treballadors realitzin tasques que superen, amb molt, la simple repetició de moviments anteriors (l’ominosa metàfora del “goril·la ensinistrat” de l’enginyer Taylor), fins i tot prenent directes decisions no jerarquitzades sobre concrets aspectes; tanmateix, aquesta producció més horitzontal no va acompanyada d’una forma de relacions laborals menys autoritària o vertical que sota el fordisme. Ítem: les noves tecnologies determinen una molt major productivitat, un major control sobre el treball i la persona del treballador i, en molts casos, un increment efectiu del temps de treball. Ara bé, l’empresari acostuma a negar l’ús de les noves tecnologies dels instruments informàtics productius per finalitats personals dels assalariats fins i tot a efectes de comunicació no vinculada amb el treball –inclús pel que fa al sindicat o als organismes de representació-.
Ens trobem, per tant, davant una evident paradoxa: mentre que les obligacions dels treballadors han mutat significativament, el poder de direcció empresarial es continua regint per la lògica jerarquitzada i ademocràtica fordista.
3.3 El trencament del pacte social welfarià
El Dret del Treball es constitucionalitza i abasta la seva màxima expressió sota el Welfare. I escau recordar que l’Estat del Benestar no sorgeix a Europa o a l’hemisferi nord americà del no-res o de la bona voluntat de les classes dominants en la post-guerra. L’esforç bèl·lic de milions de treballadors i, especialment, l’existència d’una perill real per a les classes dominants de les democràcies capitalistes occidental per l’existència dels denominats “països de socialisme real”, són les claus que conformen aquell pacte social. D’aquesta manera, l’Estat es converteix en garant dels drets dels treballadors, tant a través de l’articulació de mecanismes de participació significatius dels sindicats en el terreny econòmic i social, com a través d’una política de rendes que incrementa la participació de les classes més febles en el pastís de la riquesa. No obstant, aquest acord té també contrapartides pels assalariats i les seves organitzacions. Per una banda, es delimiten fronteres, de tal manera que el Dret del Treball tendeix a concretar-se en cada Estat, sense possibilitat d’internacionalització (la regulació del contracte de treball es converteix també en un mecanisme de competència amb la producció d’altres països). D’altra –i més significativa-, els assalariats i les seves organitzacions renuncien a discutir el poder a l’empresari en el centre de treball (allò que havia estat el gran conflicte entre classes, especialment en el període d’entreguerres) L’empresa es converteix així –tot i el seu costa social- en una mena d’ens autista respecte la societat, una espècie de ghetto en el què regeixen regles no democràtiques de poder, sense que ningú discuteixi la capacitat empresarial de produir allò que es vulgui i com es vulgui.
El triomf de la ideologia econòmica i política neo-liberal, així com la desaparició del “perill roig” després de la caiguda del Mur, significa que les classes poderoses denunciïn el vell contracte social (doncs cap servei els hi fa ja) Es més, la dita doctrina nega (si més no, molts dels seus ideòlegs) que la igualtat i la fraternitat siguin elements de civilitat, atès que impedeixen la competència entre els ciutadans, el què és una rèmora per al desenvolupament econòmic per la baixa productivitat que significa tenir assegurades determinades garrofes (la qual cosa es contraposa amb el seu desideràtum de la “societat del risc”).
És per això que el Dret del Treball es situa –“malgré lui”- en l’ull de l’huracà d’aquest debat ideològic, doncs –com hem vist- el seu valor central és la igualtat. El neo-liberalisme ens veu com una mena de tap que impedeix la llibertat contractual entre empresari i treballador, doncs la nostra finalitat –compensar les situacions desiguals entre els firmants del contracte- la considera ahistòrica. El mateix caldria dir del sistema de Seguretat Social, del qual s’advoca per la privatització i, per tant, per la fi d’un efectiu mecanisme de solidaritat social i intergeneracional, i la seva substitució per l’estalvi personal a mans d’entitats que persegueixen el lucre. Em permetrà el lector una constatació capciosa: cada dos o tres mesos apareixen als medis de comunicació anàlisis que palesen la impossibilitat de pervivència futura del sistema de Seguretat Social. Res nou: fa trenta anys que hem dedico al iuslaboralisme i aquests estudis els he vist sempre. I res d’anàlisi asèptic: normalment la major part d’aquests documents estan finançats directament o indirecta per entitats financeres. I aquí ve la pregunta: per què no llegim mai a la premsa –al menys, en titular equiparables als que mereixen aquests estudis- la fallida de fons privats de pensions? Potser no està de més recordar que l’actual crisi econòmica ha deixat a un bon grapat de pensionistes nord-americans i d’altres països amb sistemes similars –afectant també significativament als experiments miltonians del Con Sud- sense ingressos o amb pensions significativament reduïdes. Una omissió informativa que, potser, no pot ser més que qualificada com un misteri del liberalisme...
En tot cas, aquesta ofensiva ideològica té un evident impacte en el Dret del Treball en la mesura que li resta legitimitat social. Una altra raó –des del meu punt de vista, significativa- de la nostra crisi.
4 Hi ha una flexiguretat d’esquerres?
De les línies anteriors es desprèn, doncs, que la crisi del Dret del Treball té dues motivacions endògenes (el trencament del paradigma igualitari i la manca d’adaptació al canvi productiu) i una altra exògena (la fi del pacte welfarià i l’ofensiva neo-liberal)
Són freqüents en el món iuslaboralista els debats més o menys profunds respecte què fer en front el nostre actual i trist panorama. I he de confessar que –com també ocorre en el debat sindical o polític en relació al món de les relacions laborals- sempre apareixen dues postures enfrontades: d’una banda, els que podríem qualificar d’ortodoxes, partidaris de no tocar res i resistir a qualsevol preu; d’altra, els reformistes, que es decanten per sotmetre definitivament el Dret del Treball a l’economia i, en conseqüència, als interessos de l’empresa (de tal manera que fins i tot alguns iuslaboralistes italians proposen el retorn al Dret Civil i la fi de la nostra vida independent com disciplina)
He de confessar que personalment odio en forma especial aquesta darrera opció. El Dret del Treball és alguna cosa més que un instrument de regulació de la productivitat i la producció. En el nostre bagatge hi ha també una sèrie de valors essencials per a la convivència en el centre de treball –real o virtual- i unes tuteles històriques que deriven dels nostres valors republicans. Aquesta opció reformista no és, al capdavall, més que una negació dels nostres orígens, que oblida l’esforç i les lluites de generacions de persones treballadores per sortir de la misèria. I no és simple romanticisme, en la mesura que, com s’ha dit, d’allò que es tracta és de preservar els valors republicans, davant l’ofensiva neo-lliberal contra la civilitat en clau de neo-darwinisme social. Per molt que es vulgui, la profecia rifkiana sobre la fi del treball no s’ha complert –ni probablement es complirà mai en els termes en què es plantejà- i la immensa majoria de la població continua vivint del seu treball manual o intel·lectual per compte d’altri, sotmetent-se a relacions de dependència d’un empresari, públic o privat.
Tanmateix, tampoc els partidaris de la resistència em convencen. La seva lògica òbvia, en definitiva, les profundes mutacions que ha experimentat el col·lectiu assalariat i el sistema de producció, el què condemna el futur de la nostra disciplina a regular únicament als actuals treballadors-tipus (a punt de ser declarats espècia protegida), sense estendre les nostres tuteles a les noves realitats. Per tant, a convertir-nos en un element de desigualtat dins el col·lectiu de treballadors.
És per això que personalment la idea de la flexiguretat se’m fa atractiva com possible solució de la crisi de la meva disciplina. No obstant, aclareixo ja des d’ara que la flexiguretat per la què advoco poc té a veure amb les nocions economicistes i sociològiques de moda. Més bé es tracta de la constatació de la necessitat de tornar a refundar el iuslaboralisme, per bé que sense trastocar els seus fonaments.
Des del meu punt de vista aquesta refundació passa per un retorn als orígens del Dret del Treball i, per tant, de retrobar els nostres anhels igualitaris, tot i que adaptats al nou panorama social i productiu. Si es vol, es tracta d’articular un discurs que podríem qualificar com “flexiguretat d’esquerres”. O es desenvolupa un concepte alternatiu de flexiguretat o l’esquerra perdrà el debat de les idees en relació al model productiu i les noves relacions laborals.
Si alguna cosa caracteritza l’actual moment és el dramàtic silenci del sector progressista de la societat en el terreny propositiu. Així, el neo-liberalisme continua enrocat en els seus axiomes immutables que podríem caracteritzar com reduccionistes (“menys estat”, “menys intervencionisme”, “menys impostos”, “menys drets col·lectius”, “menys solidaritat”, “menys igualtat”, “menys salaris”...), en un discurs que obvia les causes de l’actual crisi. Tanmateix, tot i la seva falsedat i egoisme, aquest discurs és propositiu: abaratir l’acomiadament, generalitzar la temporalitat a través del denominat contracte únic, reducció de la massa salarial i dels drets dels treballadors, etc.. Davant d’això, l’esquerra sembla incapaç d’articular cap mena de proposta alternativa, limitant-se a erigir-se en valedora d’un model social –el welfare- i un model de relacions laborals –el fordisme- que ja no són eixos centrals de la nostra societat.
Confesso que el desconcert de les esquerres m’indigna, com persona compromesa des de la joventut amb la igualtat dels ciutadans i les ciutadanes des d’una perspectiva jurídica (i és evident que si no he canviat quan he superat el mig segle de vida, no ho vaig a fer ara). Si el vell pacte social de postguerra a Europa ha estat denunciat i deixat sense efectes per les classes opulentes, ¿quin sentit té continuar demanant inútilment el seu compliment? Potser és més lògic oferir a la societat un nou paradigma igualitari que superi els vells llindars del caducat pacte social welfarià.
Des del meu punt de vista, aquesta nova proposta social progressista ha de passar per dos eixos centrals: la revalorització del treball com a valor central de qualsevol societat i la igualtat com a eix vertebrador de la societat cohesionada.
No deixa de ser cridaner que la cultura de l’esforç (del treball ben fet) s’hagi convertit –per exemple, amb Sarkozy- en un valor de la dreta. I això és nou, doncs tradicionalment –si més no, des de Marx- la consideració del treball com a eina d’autoemancipació ha estat sempre un valor d’esquerra.
No obstant, vull cridar l’atenció que una cosa és parlar en teoria de l’esforç personal en el treball i una altra, molt diferent, obviar a la pràctica el capitalisme productiu en benefici de l’especulatiu. Des de que l’actual crisi econòmica s’ha instaurant en els estats rics hem assistit a munt de cimeres internacionals que han pretès regular el mercat financer. Tanmateix, pocs d’aquests acords –per no dir que cap- han centrat les seves intencions en l’economia productiva. O, per exemple, en la necessitat de diferenciar allò que a nivell internacional es “treball” del què no deixa de ser simple “paraesclavitud”. El crack de l’economia actual ha significat un importat esmerç econòmic de tots els ciutadans en favor de bancs i grans fortunes, però ningú ha plantejat –ni tant sols els varis governs socialdemòcrates, com l’espanyol, que han participat en els diferents encontres del més alt nivell- la necessitat de regular un impuls de l’economia productiva en detriment de l’especulació i que el treball ha de ser substancialment lliure, amb reconeixement dels mecanismes interns en cada Estat dels sistemes que garanteixin aspectes bàsics de les persones assalariades.
No hi ha cap exemple històric de societat avançada pel seu temps que no s’articuli sobre el valor treball. Pel contrari, des de la “bombolla de les tulipes” –Holanda, segle XVII- ja sabem on ens porta el model capitalista basat en la simple especulació.
És per això necessari repensar els mecanismes relacionats amb la producció i el món de les persones que es dediquen a ella. Aquests universos constitueixen, a la fi, el model de societat.
Des d’aquest punt de vista –en relació al nivell “macro” de la flexiguretat”- potser ha arribat el moment de replantejar els mecanismes de previsió social habituals. Si es dóna un cop d’ull al nostre model –com ocorre amb la resta de països més econòmicament desenvolupats- es podrà comprovar com vivim en un sistema fragmentat: d’una banda, la Seguretat Social –d’arrel essencialment contributiva i, per tant, relacionada amb una prèvia activitat productiva, si més no en els anomenats models continentals, com el nostre-; d’altra, diferents i inarticulades polítiques formatives més o menys relacionades amb la formació per a l’ocupació. Al què s’han d’afegir rendes d’inserció o incentius –desestructurats i sense lògica interna- per a les persones discapacitades, polítiques d’ocupació de determinats col·lectius amb un nivell més elevat de desocupació, etc. Potser ha arribat el moment d’integrar totes aquestes polítiques en allò que podríem caracteritzar com a drets de ciutadania. És a dir, l’articulació d’un autèntica fraternitat, conforme els principis republicans. D’aquesta manera els ciutadans i les ciutadanes tindrien ple dret al seu propi autodesenvolupament com a persones lliures i iguals. Per tant, l’assegurament de l’obtenció d’ingressos públics que els garantissin la seva subsistència en front dels seus possibles estats de necessitat –el concepte tradicional de Seguretat Social-, però també la seva readequació formativa i professional davant un mercat laboral constantment canviant, la igualtat de les persones que tenen majors dificultats per accedir al món laboral o, almenys, uns ingressos mínims quan algú, pel motiu que sigui, es veu apartat del món productiu. Un pas transcendental, si es vol, en vers allò que és la renda bàsica de ciutadania, que superi l’actual fragmentació. Si bé es mira, la flexiguretat a nivell macro pot tendir cap aquí. Ocorre, però, que la lectura hegemònica del model –la neo-liberal- allò que significa és, en definitiva i com més amunt apuntava, un traspàs de la despesa empresarial en rendes salarials directes o indirectes al diners públics. I no és això: es tracta, pel contrari, d’incrementar la despesa pública com instrument de reconeixement de la fraternitat social. És obvi, no obstant, que la dita integració té un cost econòmic. El que determina, en definitiva, un increment fiscal. I bé?. Si es dóna un cop d’ull a les polítiques minimalistes de la despesa fiscal dels darrers vint anys es podrà comprovar que en cap cas han servit per incrementar la igualtat de rendes –més bé, tot el contrari- i que tampoc han servit per incrementar l’ocupació en termes qualitatius.
Amb tot, allò que més m’interessa és el nivell “micro” i, per tant, la resituació de la igualtat com element central de la ciutadania republicana en el món de les relacions laborals.
El test més significatiu des del meu punt de vista, és com es resitua la igualtat en el marc de les relacions laborals en aquest nou paradigma. Probablement perquè, com indiquen les veus més crítiques a l’actual model, no és el model productiu el que determina el sistema de relacions laborals, sinó a l’inrevés.
I és aquí on l’aspiració igualitària cobra major virtualitat. El model de relacions laborals postfordista i postwelfarià s’ha de caracteritzar, des d’una perspectiva d’esquerres, per ser més igualitari. I això comporta un anàlisi en dos nivells. D’una banda, en relació al propi col·lectiu assalariat. D’altra, respecte el vincle contractual entre empresari i treballador.
Pel que fa al dit primer nivell és del tot evident que allò que es tracta d’abordar és la necessitat d’acabar amb el mercat de treball segmentat o dual. Però no en clau de reformar a pitjor les condicions dels “insiders” –com proposa el Llibre Verd de la UE-, sinó tot el contrari.
Si tinguéssim que fer una mapa que tracés teòricament la situació dels col·lectius dependents del treball hauríem de descriure l’existència d’una metròpolis molt gran –el treballador-tipus- i una sèrie de territoris més o menys dispersos, als què s’aplica formalment la Constitució de la metròpolis (llegeixis la normativa estatal laboral o la negociació col·lectiva) per bé que no substantivament doncs romanen fortes diferències a la pràctica (dones, temporals, contractats a temps parcial, estrangers, discapacitats, treballadors i treballadores de petites empreses, persones assalariades de les empreses subcontractades, etc); altres zones tenen un estatus regulador diferenciat en major o menor mesura en tot o en part fora de l’àmbit d’aplicació d’aquesta metafòrica Constitució (personal laboral al serveis de les Administracions públiques, les múltiples relacions laboral especials, TRADES, etc) I, finalment, podríem trobar territoris de persones dependents que no s’inclouen en el mapa (autònoms, funcionaris i demés personal administratiu, etc) Ocorre que, com hem dit, la metròpoli ha perdut un pes significatiu, mentre que la resta de territoris han anat guanyat pes quantitatiu i qualitatiu. D’aquí que des del meu punt de vista és del tot necessari obrir un procés constituent que situï en paritat federal o confederal els diferents territoris i que articuli un règim de tuteles i drets en clau horitzontal. Per tant, passar de l’”Estatut dels Treballadors” –treballador tipus, en definitiva-, a l’”Estatut de les persones dependents del Treball”. Es tracta, així, d’establir quins són els drets essencials i comuns de les persones que ens guanyem la vida treballant per compte d’altri i de regular en forma particularitzada cada singularitat “territorial”. I posats a fer propostes “lege ferenda”, potser no està de més reclamar una norma especialitzada que cada cop sembla més imprescindible: una Llei de descentralització productiva que reguli quins són els drets individuals de les persones que presten serveis per a contrates i subcontrates en sentit ampli, en quins supòsits es pot recórrer a la descentralització, l’establiment de mecanismes de representació i negociació col·lectiva en les diferents empreses concorrents, les responsabilitats de les dites empreses, etc.
El mateix cal dir del model de negociació col·lectiva, doncs l’actual sistema centralitzat –en relació a l’empresa- i de model únic cassa difícilment amb el nou panorama.
És més, en relació als continguts de la negociació col·lectiva: el conveni i els acords d’empresa han de tornar també al seu objectiu igualitari i deixar la temptació d’incloure elements de desigualtat directa (amb l’eliminació de dobles escales, jubilacions forçoses, etc) o indirecta (a través de la transversalitat efectiva de la igualtat respecte el gènere, les persones que exerceixen drets relacionats amb la filiació o la família, discapacitats, estrangeria, etc)
Però, com s’ha dit, la recuperació del dret a la igualtat no ha d’operar únicament respecte els diferents territoris que conformen els diversos col·lectius de persones dependents del seu treball. També cal incidir –especialment- en un nou model de relacions entre empresari i treballadors, adaptat al nou model productiu i que, per tant, posi fi al sistema jerarquitzat i totalment ademocràtic del fordisme.
No deixa de ser curiós que el discurs actual sobre flexibilitat el realitzi fonamentalment la dreta i la patronal. Per bé que, certament, el sindicalisme ha anat assumint –si més no, en teoria- que el sistema productiu ha canviat, es mostra massa sovint incapaç de donar alternatives. D’aquesta manera s’està forjant un concepte de flexibilitat que fa especial èmfasi en el terreny extern (contractació temporal, acomiadament, etc) i poc en el terreny intern (flexibilitat bidireccional en el contingut de la prestació laboral) En altres paraules: de nou la dreta està guanyant el terreny de les idees.
Cal observar que el canvi de model –la flexibilitat- ha de ser qualificat –amb tot el simplisme que es vulgui- com a “neutre”. O, si més no, tant neutre com tots els altres canvis que històricament s’han produït en el terreny de la producció.
La flexiguretat hauria, per tant, de ser el nou model d’adaptació al canvi en clau igualitària i no en clau de precarietat. Es tracta de centrar el “quid pro quo” en un intercanvi d’acceptació de la flexibilitat productiva a canvi de contraprestacions que serveixin també per flexibilitzar el temps, el descans i la retribució dels propis treballadors, així com la implementació dels drets de ciutadania a l’empresa. En aquesta accepció, la flexibilitat no seria només unidireccional (en el sentit d’afectar únicament les competències decisòries de l’ocupador), sinó bidireccional (en incrementar-se el marc de decisió productiva del treballador, negociar-se en sentit més favorable el temps de treball, amb la implementació de determinades garanties en matèria salarial, etc.). I, en paral·lel, l’acceptació de la flexibilitat com a element “neutre” comporta que les capacitats empresarial d’implantació siguin discutides a l’empresa, articulant-se nous mecanismes de participació.
I en relació a aquesta darrera afirmació, potser cal pensar en una resituació del paper social de l’empresa. Certament, l’empresa és la cèl·lula econòmica bàsica de qualsevol societat capitalista i, per tant, l’empresari hi exerceix el seu dret a la propietat. No obstant, caldrà recordar que les empreses costen molts diners als contribuents (infraestructures, ajuts públics, impacte mediambiental, previsió de risc en el treball i dels estats de necessitat que poden tenir els treballadors com conseqüència de la seva activitat, etc) Al què escau afegir que la flexibilitat comporta un major esmerç societari (per exemple, per les noves necessitats de més formació de les persones assalariades) i que els nous instruments informàtics i d’organització empresarial determinen un traspàs de l’activitat empresarial vers al propi consumidor (per exemple: utilització de caixers automàtics, compres o consultes per Internet, etc) Per tant, si cada cop dediquem més diners a les empreses i cada cop els consumidors fem més feines que tradicionalment han fet les pròpies empreses, és obvi que s’ha de trencar la lògica empresarial anterior de “com l’empresa és meva, produeixo com vull i allò que vull”. Hauran d’articular-se nous mecanismes de control de les unitats productives i de participació societària en cóm es produeix i què es produeix, trencant l’autisme actual de l’empresa en relació a la societat en la què produeix o presta serveis.
I, finalment, potser haurem de començar a pensar en l’establiment de mecanismes internacionals de control i, en el seu cas, disciplinaris per tal que el treball sigui treball i no paraesclavitud. És a dir, l’existència de normes mínimes no disposables pels diferents Estats que determinin aspectes essencials com la lliure sindicació, la negociació col·lectiva, la igualtat i no discriminació per raó de gènere, el dret de vaga, prohibició del treball infantil, etc. De tal manera que el país que ho incompleixi pateixi el risc de sancions de la comunitat internacional. Vull observar, en aquest sentit, que si un concret Estat incompleix les normes de lliure comerç tindrà segurament represàlies econòmiques significatives per les organitzacions internacionals corresponents. En canvi, res impedeix a aquest mateix Estat la pràctica del dumping social a través de maquiles, per exemple, o, en els pitjors dels casos, mitjançant la negació del dret a la sindicació o l’esclavisme.
Hi ha una flexiguretat d’esquerres? Ho he intentat demostrar a través de les prèvies reflexions. Per tant, una proposta política i social que resituï la igualtat –i la fraternitat- com els elements característics del discurs d’esquerra. Proposta que, com es desprèn de les línies anteriors, passaria per una superació de l’actual marc de previsió social a través d’una integració de totes les institucions que actualment regulen els estats de necessitat dels ciutadans laboriosos, articulant un autèntic dret de ciutadania global –amb el conseqüent increment de la despesa pública-, un marc legal i convencional omnicomprensiu de les diferents realitats que conformen avui els diferents col·lectius dependents del treball, amb garanties mínimes de civilitat i transversalitat del dret a la igualat, un nou model de relacions laborals entre treballador i empresari que resituï un nou paradigma d’igualtat en les relacions entre ambdós subjectes i que comporti la bidireccionalitat de la flexibilitat com nou model productiu, la fi de l’autisme de l’empresa respecte la societat i l’establiment de normes mínimes socials en l’àmbit internacional.
Una proposta que superi en civilitat la simple llei de la jungla en favor dels més opulents i la distribució negativa de rendes que es deriven del discurs neoliberal i conservador.
Ja sé que es pot argumentar en contra que estem en època de crisi. I que, per tant, allò que importa “tout court” és la simple evolució de l’ocupació. Aquesta lògica –que, certament amara les esquerres governants- és des del punt de vista suïcida, perquè allò que comporta no és res més que legitimar l’actual estatus quo i, en conseqüència, el discurs neo-darwinista social hegemònic.
Caldrà recordar que –contra el que s’afirma per aquest pensament únic- no hi ha axiomes en economia. De fet, de la “crisi del 29” no es va sortir amb polítiques regressives, sinó tot el contrari. D’aquí sorgí l’Estat del Benestar, la constitucionalització del Dret del Treball, el reconeixement del treball com element essencial de ciutadania i un repartiment de rendes més igualitari.
Per tant, l’actual debat no ha de passar, des del meu punt de vista, per simples estadístiques econòmiques, sinó per la confrontació d’idees. Civilitat o barbarie. Democràcia o oligarquia. Res nou: ja Aristòtil hi feia esment.
[1] .- Fa ja tres d’anys que em vaig adreçar al TERMCAT sol·licitant quina era l’expressió correcta en català. Hores d’ara, si més no que se m’hagi comunicat, continuo sense resposta. No obstant, els dubtes lingüístic no són només propis, també passa en altres idiomes, fins i tot en la seva accepció anglesa.
[2] .- La versió anglesa del qual es pot descarregar a http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2006:0708:FIN:EN:HTML i l’espanyola a: http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2006:0708:FIN:ES:HTML
[3] .- Versió espanyola a: http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2007:0359:FIN:ES:PDF; versió anglesa: http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2007:0359:FIN:EN:PDF
[4] .- Vegi’s “Flexicurity Pathways”, realitzat pel Grup d’Experts Europeus sobre Flexiguretat a: http://ec.europa.eu/social/BlobServlet?docId=1519&langId=en
